Elena Kervinen, o el fragment com a microcosmos
Elena Kervinen (Finlàndia, 1970) fa trenta anys que resideix a Catalunya, disset que treballa amb marbre i granit, sis que viu a Viladrau i cinc que pinta fragments d’aquelles roques, com podem veure en la instal·lació Gairebé tots els fragments que presenta al Tinglado 2 de Tarragona: la collita d’aquests darrers cinc anys durant els quals s’ha aplicat a indagar en el fragment, a fer-ne el seu principal suport, l’alçaprem del seu imaginari.
Fragments de marbre o de granit, matèria fragmentada que ella recull, recompon i pinta a l’oli o dibuixa amb llapis i punta d’or, talment com si fos una arqueòloga de si mateixa. Llenques de marbre o granit esdernegades: les restes d’un món -tal vegada atemorit- que s’ha allunyat de nosaltres i amb el qual hem trencat molts dels vincles que fecundament ens hi unien. El món de la natura, però també el de la cultura i la tradició, sense els quals vaguem a la deriva, orfes d’arrels i solatge. Trossos de marbre o de granit com una al·legoria de la pèrdua.
És doncs a partir dels derelictes d’aquest món debolit que Elena Kervinen construeix el seu: el fragment com a microcosmos autònom, però alhora com a activador d’una il·lusió, la de la recerca d’un tot primigeni i auroral que només ens és dat entreveure un instant, mai no retenir. Per això cadascuna de les seves obres se’ns presenta en forma de troballa gairebé pampalluguejant i totes juntes formen una autèntica constel·lació. Una sola obra, sí, però sempre inacabada i inabastable. Una gran constel·lació de fragments: els de granit podrien ser himnes a la nit, a les nits d’alta muntanya, tan fondes i palpitants; els de marbre, més aviat ens remeten al misteri de la llum i de qualsevol forma de vida, a la seva èpica. Els dos infinits a què al·ludia Pascal: l’infinitament petit o l’infinitament gran.
Estem davant d’una obra esmunyedissa, però, i de no gens fàcil classificació: a cavall entre la pintura, l’escultura i la instal·lació, fusiona llenguatges i és alhora contemporània i intemporal. Quins ressorts la mouen? Exposar-se per refer vincles, recompondre aliances i restaurar la dimensió del sagrat (el sagrat com a forma de vida i consciència d’un centre, d’un axis mundi). Tornar a fer del món casa d’un: habitar-lo, dialogar-hi, escoltar-lo i deixar que ressoni dins nostre. Així cada obra no és sinó el reflex d’un món perdut i momentàniament entrevist. Un llambreig, una forma o altra d’epifania que ens permeti anar “més enllà d’un món trencat” (com deia Ramon Xirau), a la recerca i captura dels més petits indicis, senyals o resquícies del mysterium tremendum de l’existència.
Per tot això Gairebé tots els fragments em sembla un cicle d’obres extraordinari, d’aquells que ens convencen de la seva raó de ser d’una manera abassegadora: són tan fruit de la contemplació com de la recerca, l’exploració i l’acció. L’art com a resposta -interjecció, cant o pregunta- a l’enigma i el misteri del cosmos. La necessitat de trossejar el seu suport -d’altra banda tan noble!- i alhora l’afany de recompondre’l, de retrobar-se en cadascun dels fragments. Manualitat i lirisme, brutalitat i subtilesa, misteri i claror, caiguda i vol: una conciliació de contraris a l’abast només dels artistes més genuïns.
Àlex SUSANNA